Skip to content

Fulletó del mandat popular (4): Llibertat incondicional

23/10/2017

gitafa.jpg

El mateix vent que engreixa d’una bufada per poder empènyer la multitud cap a la sortida del parc, insufla vida a les flames que corren i boten d’una branca a l’altra, d’un arbre al del costat… Dones, homes, nens i iaios avancen aixafant flors, plantes i herba enmig de la foscor. Alguns s’entrebanquen, d’altres cauen empesos sense miraments pels que venen al darrere.

La por i la histèria fecunden el caos. Només una dona sembla mantenir el seny al bell cor del deliri. Arna Colacau, que havia vingut a contemplar la cerimònia confosa entre la seva estimada ciutadania, també corre, però per una raó molt més noble i humanitària. Amb raó va assolir l’alcaldia de la capital presentant-se com la fada solidària.

Mentre tothom fuig sense millor vocació que salvar la pròpia pell, ella té un objectiu noble i altruista. Sap molt bé cap a on va, ja albira les reixes en l’horitzó. El ioga i el pilates l’han posat en forma; l’homeopatia l’ha alliberat de l’asma i corre fent grans gambades, a ple pulmó. Afortunadament, dins de la bossa sempre duu la clau mestra de la ciutat, la que obre tots els recintes municipals.

Quan es planta davant de l’imponent portalot de ferro, descorre la cremallera i, sota la cisalla de plata que li van regalar les seves companyes de la plataforma anti-desnonaments, troba la lluent clau daurada. La fica dins del pany i, com una veritable fada, ja és dins d’una volada.

Des de l’entrada pot sentir-los, li arriben els seus brams, grunyits, rugits, udols i esgarips. Entenen el perill, flairen el foc, els arriba la calor creixent. Però ella és ací per alliberar-los. Va recorrent sectors i edificis, accionant tots i cadascun dels dispositius que alcen i enretiren les comportes, alliberant la població de belles criatures que romania tancada dins del zoològic. Havia somiat tantes vegades amb aquest moment màgic…

El president, encara atordit pel cop que li ha procurat el seu darrer ensopec, en plena fugida, alça el cap i s’esgarrifa en descobrir la descomunal criatura prehistòrica que té al capdavant. Però, poc a poc, es tranquil·litza. Recorda on es troba. Rememora, mig somrient, la primera vegada que els seus pares el dugueren aquí per a que admirés el formós mamut de la Ciutadella. Es refà, pren aire, alleugereix el pit i s’aixeca.

S’anima a reprendre la marxa però, en fer el primer pas, quelcom passa a gran velocitat, fregant-li la cama esquerra. Abans que pugui endevinar què era, un nou soroll entre els matolls el força a mirar cap enrera. Pensa que s’ha begut l’enteniment: una girafa avança cap a ell. Retrocedeix, bocabadat, i cau panxa enlaire. Les peülles l’envolten un segon, abans de tornar a perdre’s entre les ombres.

Atemorit, s’adona que uns ulls felins l’escruten des de la mateixa foscor. Un esquitx de llum de lluna, entre les boires del fum, deixa entreveure la majestuosa cabellera d’un lleó, el tall brillant dels seus ullals que semblen engrandir-se en la conjura d’un rugit. L’animal corre cap a ell, ara paralitzat per la paüra. Ell, destinat a ser el primer president de la República, finirà els seus batecs a la gola del rei de la selva.

Tanca els ulls, atenent el sacrifici, i nota que levita, que s’enlaira, que vola… Ni dolor, ni patiment, només una certa pressió en el tòrax. Torna a obrir els ulls i el món li fa voltes. Triga a comprendre el que succeeix, però al final es fa a la idea: un goril·la el deu haver raptat just abans que el lleó li caigués damunt, i ara el carrega sota el braç, mentre bota d’un costat a l’altre del parc. El president s’ha convertit en el nyap d’una bèstia que encara està aprenent a ser lliure.

Anuncios

Fulletó del mandat popular (3): El jardí de les milícies

22/10/2017

31085197

El parlament és una flama, llengües de foc s’arrosseguen, corren i volen en totes direccions. Xiscles, plors i udols. Puigdumonde gateja i serpenteja entre noses, cercant un corrent d’aire que delati alguna sortida, però només li arriben els mals aires que emanen els esfínters distesos d’aquells i aquelles que l’envolten.

Les flamarades es fan clarament visibles des de l’exterior, però el dispositiu de seguretat ideat pel comissari en cap Trapella amb intenció de blindar la cerimònia de proclamació és tan compacte, que la munió de gent reunida enfront de les enormes pantalles negres no troba cap via d’accés que permeti socórrer els salvadors de la pàtria.

Els mateixos agents desatenen la tasca de vigilància per aproximar-se a l’edifici, d’on comencen a sortir, entre estossegades, homes i dones ben vestits, amb el rostre congestionat, xops de suor i altres fluids. Entre el públic assistent, es troba un nodrit grup de bombers i brigadistes que es mobilitzen, tots plegats, sota el mateix crit de Foc!. Comença la desbandada. Mentre la ciutadania s’enretira buscant les portes exteriors del bucòlic recinte que acollia la concentració, ells fan força per penetrar entre els furgons i les tanques, just quan, a la porta de l’edifici, creix el gruix de parlamentaris que fugen de la crema, travessant com llamps l’estret passadís abandonat per la policia.

Fumat i cobert de sutge, el president traspassa la sortida de quatre grapes, entre pantalons i faldilles que li freguen les orelles. Cops aquí i allà. Els focus dels furgons policials li impedeixen seguir mirant, es cobreix el rostre amb les mans. No té temps de rumiar, ni tan sols s’adona que li han esquerdat el vidre esquerre de les ulleres, cal continuar corrent per evitar ser aixafat pels que vénen darrere. Ningú coneix ningú, perquè tots fiten un mateix horitzó: la salvació d’ells mateixos.

Quan s’interna entre els arbres, travessades les barreres, gira el cap només un instant i accelera encara més el pas. Rera d’ell, el foc que escup el parlament socarra els arbres i matolls més propers a la institució. Comença a cremar el Parc de la Ciutadella.

 

 

Fulletó del mandat popular (2): La cremà del Reichstag

21/10/2017

fotos_revetllaSFG

Al cor de la fosca, el president es ficà la mà a la butxaca per instint. Cercava el seu telèfon mòbil per servir-se de la llanterna, però de seguida es va enrecordar que feia setmanes que s’havia desfet de l’aparell. El comissari en cap Trapella, màxim defensor del nou ordre democràtic, havia detectat les escoltes dels serveis d’intel·ligència menats per les clavagueres de l’estat opressor, i li havia recomanat treure-se’l del damunt. Per despistar les forces repressives, el president l’hi havia regalat a un cosí segon de la primera dama que, a hores d’ara, devia d’estar-lo manegant per jugar al Tetris en qualsevol racó de Dobrogea.

L’envoltava un eixam de murmuris, renecs i protestes dels diputats immersos en la mateixa foscor. Entre els xiuxiuejos li anava arribant, una i altra vegada, des dels punts més diversos de l’hemicicle, el mateix dubte repetit per boques diferents: Però l’ha declarat o no l’ha declarat?

Ni ell mateix tenia del tot clar si havia acabat de pronunciar la darrera síl·laba. Calia segar arran qualsevol brot de dubte. Va prendre aire i llançà un mig xiulet ofegat exigint silenci, però ningú va fer-ne cas. Es va descalçar una sabata i començà a colpejar la sola del taló sobre la taula de l’estrada, demanant altre cop que callessin. L’enrenou persistia, començaven a encendre’s petits punts de llum aquí i allà: parlamentaris de l’oposició que havien tingut la seva mateixa idea. Però els rajos de llum, en lloc d’il·luminar l’espai, l’encegaven en apuntar-lo directament a la cara.

Silenci, collons!

El crit el va fer callar fins a tot a ell. Va reconèixer la veu, li venia del darrera. De cop, una nova llum suau i ataronjada va banyar-li la testa. La presidenta de la cambra acabava de treure una espelma de sota la taula de la presidència, on -ara ho recordava- sempre romania encesa la flama del Canigó, a resguard de botiflers i mals patriotes. Quin tros de dona!

Mirà enlaire. Es guaitaren amb la dignitat que atorguen les grans fites històriques.

President, no pateixi. El destí ha volgut que proclamem la República il·luminats per la flama més pura de la catalanitat! La que sempre ens escalfa!

I, desenganxant-se del seient, la màxima responsable de la cambra començà a caminar, esquivant peus i mobles, il·luminant-se amb l’espelma, per recórrer la curta distància vertical que la separava de l’estrada on l’esperava el president. La flameta li ballava davant del rostre, omplint de vivacitat els seus ullets de colibrí, que no feien altra cosa que albirar ombres evanescents.

Quan el seu peu esquerre es disposava a iniciar el descens, va ensopegar contra alguna cosa que hi havia arrambada al terra, caient de cap escales avall. L’espelma se li esmunyí d’entre les mans, precipitant-se damunt d’una de les banderes que s’havien començat a desplegar en el moment fallit de la proclamació.

De primer, va semblar que la flama s’extingia. Però, als pocs segons, es va produir un esclat i una llengua de foc començà a devorar tapisseria i fusta, primer de dalt a baix i, en un sospir, en totes direccions. El parlament s’havia encès, pertot cremava.

 

Fulletó del mandat popular (1): Un alçament de llum en la tenebra

20/10/2017

dali02

En aquell tràngol infaust, va clarejar la nit. Quan més refermava la dictadura i tots els Jordis del país eren perseguits, torturats i llançats a les masmorres de l’estat opressor per les seves idees polítiques pacifistes, es va obrir una escletxa al moll del cel de la pàtria per on es va deixar caure un finíssim rajolinet de llum i esperança que va ungir l’home escollit, imbuint-lo amb la sobirana força necessària per fer-se càrrec del mandat popular.

Ara era l’hora. Els sis milions de patriotes que havien participat en l’últim referèndum tenien els ulls i orelles plantats davant les pantalles i altaveus que emetien el senyal crític, ponderat i imparcial de la televisió i la ràdio nacionals. El milió llarg de lesionats, fracturats, comatosos i moribunds que havien sofert la violència homicida perpetrada per l’exèrcit d’ocupació començaven a sanar miraculosament dels seus mals. Tots i totes esperaven l’imminent arribada del moment clau, àlgid i fonamental: la boca de l’home era a punt de parir la República que el poble demanava des de feia més de mil anys.

Enmig de l’hemicicle, els parlamentaris imposats pel caduc règim dictatorial van fer silenci en el precís instant en què la presidenta de la cambra convidava el president a pujar a l’estrada.

Puigdumonde va enfilar el reguitzell de petits esglaons amb port occità. L’aire fresc i preclar de les seves idees va allisar-li els cabells, les seves ulleres brillaven davant la resplendor de la realitat augmentada d’un món nou. Sota la llum ária dels focus, en front de l’eréctil masteler dels micròfons, mentre començaven a sorgir, entre els escons, les primeres barres i estels, el president va separar els llavis amb tanta lentitud com fermesa.

Milions d’ulls i el doble d’oïdes es van quedar en suspens durant un, dos, tres…, fins a vuit segons. I, per fi, l’home escollit va trencar les aigües del riu de la Història per exclamar: Obeint el mandat democràtic del poble desobedient i imbuït per l’autoritat que emana d’aquest parlament, on roman la voluntat del nostre poble lliure i sobirà, declaro que queda proclamada la Segona República Catala…

Abans que l’última síl·laba de la darrera paraula pogués arribar a les oïdes dels parlamentaris, radiooients i televidents, l’hemicicle va quedar en la més absoluta foscor. Enmig de la confusió, el president no podia ni tan sols imaginar que, en aquell instant precís,  tots els televisors, ordinadors i aparells de ràdio connectats a la xarxa elèctrica del país havien sofert la mateixa dissort. Tota la pàtria era a les fosques…

siempre hay dos caminos a la derecha

09/10/2017

still_1_3_790x398

Ya nacen los niños muertos, con el cordón en el cuello, colgados de los balcones, los postes y tendederos. La única fruta que brota al hálito de estos tiempos, regada con el odio y alumbrada por el tedio. El llanto no los despierta, los han engendrado secos y, en el lugar de los ojos, se hunden dos agujeros abocados sin remedio a un abismo sempiterno. Nadie podrá enterrarlos, sus despojos descompuestos flotan como telarañas que enmarañan vigilia y sueño: el engaño del pasado, la mentira del agüero.

romance del buen mozo

03/10/2017

pinxo-negra

Había una vez un mozo,

poco amante de la broma,

que jugaba a extirpar ojos

con pelotitas de goma.

 

Desbarataba con saña

la libertad de expresión

y las urnas secuestraba

sin derecho a apelación.

 

Cachiporro y escudado,

repartía mucha leña.

Por donde había pasado

quedaba muerta la peña.

 

Sus víctimas le acusaban

de tortura y agresión,

pero la jurisprudencia

le brindaba protección.

 

Después de tantas afrentas,

un atropello mayor

fue el borrón y nueva cuenta

que su imagen transmutó.

 

Junto al mar y entre las viñas,

seis muchachos remató

y, como esta boca no es mía,

todo el mundo le aplaudió.

 

¡Besos y floripondios,

elogios y ovaciones!

¡Ejemplo para los niños!

¡Odas! ¡Manifestaciones!

 

Convertido en un buen mozo,

amigo del pueblo llano,

puso a resguardo el trapío

y se lavó bien las manos.

 

Pero llegó en un barquito

su hermanito mayor

con sombrero de tres picos

y una orden superior.

 

Y, con los ojos llorosos,

el buen mozo contempló

casi los mismos destrozos

que él antaño consumó.

 

¡¿Qué haces, mal hermano?!

¡No me seas abusón!

¡¿Y los derechos humanos,

la libertad de expresión?!

 

Y, así, niños y niñas,

con tal gozo y emoción,

el mamporrero de antaño,

terror de la indignación,

se convirtió en un buen mozo,

prócer de nuestra nación.

orden de vencimiento

02/10/2017

President_Companys.jpg

Unos trabajan de trueno

y es pa otros la llovida.

Atahualpa Yupanqui

 

En mi lejana niñez, teníamos colgado en el comedor de casa un calendario de tela beis con la efigie de Lluis Companys que llevaba impreso el eslogan “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”, que reproducía de manera inexacta una frase pronunciada por el mandatario leridano al restablecerse la Generalitat de Catalunya, el primero de marzo del treinta y seis.

Por aquel entonces, la figura de Companys se reivindicaba con fuerza, reconocida como adalid de la catalanidad republicana antifranquista. Estaba a punto de aprobarse el nuevo Estatut de Catalunya, que llegaba casi a la par que Companys, procés a Catalunya, largometraje dirigido por Josep Maria Forn que narraba el último tramo de la vida del político, ya derrotado, hasta ser fusilado por el ejército golpista en el castillo de Montjuïc. Era una película que nuestra familia aguardaba con cierta expectación, pues en ella se pretendía ver restituida y honrada la figura del president mártir.

No obstante, a medida que me iba enterando de los hechos más significativos de la historia de Catalunya en general y de Companys en particular, no conseguía comprender el significado último de aquella frase. Entendía perfectamente lo de luchar y sufrir, la Diada Nacional catalana lo justificaba de manera meridiana. Pero, ¿vencer? ¿En qué momento luchar y sufrir había servido para que Catalunya ganara algo?

Pasaban los años, fui perdiendo devoción y ganando entendimiento; una creciente simpatía por los movimientos libertarios iba, poco a poco, ensombreciendo la memoria del pregonado patriota; al tiempo que la viva hegemonía del virreinato convergente, basado en la queja perpetua del eterno doliente, se iba viendo recompensada con votos, escaños y bullangas cívicas. A Pujol, la consigna de Companys le quedaba ceñidita al pelo.

Sin embargo, serán los hechos acaecidos este primero de octubre los que acabarán de dotar de entero sentido a esta ecuación martirizante. A diferencia de Pujol –que padeció los rigores de la violencia policial tras su detención, en 1960-, ni Puigdemont, ni Junqueras, ni Forcadell han sufrido el más leve daño físico, pero la ilusionada ciudadanía que ocupó los colegios electorales lo padeció con creces por ellos.

La imagen de varios puñados de energúmenos uniformados asaltando escuelas para echar a cachiporrazos a toda suerte de humanidad, sin distinción de género, edad, ni procedencia, ha dado la vuelta al mundo, sin que importe demasiado quién instigó la ocupación, despreocupándose luego de salvaguardarla. De modo que, en la próxima balconada, se oirá sin duda la preclara proclama que lucía aquel calendario. Aunque, quien lucha, sufre y vence, no siempre convence.