Saltar al contenido.

Fulletó del mandat popular (7): Corcó del triomf de la nit

26/10/2017

islandmoreau96-a

Anhel prem una i altra vegada el botó d’enviament, però el mòbil, amb un finíssim fil de bateria, queda suspès en el seu operatiu. S’exaspera, gruny, colpeja el mur amb la mà que havia oblidat que està trencada. Xiscla adolorida i ho continua intentant. Però, quan la pantalla s’apaga, llança un crit tan llarg i immens, que a totes les feres que encara romanen al voltant del parc les sacseja una esgarrifança.

Puigdumonde, esvaït per moments, ha intentat incorporar-se i ni tan sols ha reunit les forces suficients per rodar sobre ell mateix. Prova d’arrossegar-se. No es mou ni un centímetre, però queda tan malmès que perd la visió de les coses, va i ve entre els pols oposats i diversos de la seva inconsciència. Es troba als jardinets de la finca familiar. Al bell mig del pati: una font eterna. El seu amic Lluís canta L’estaca per confortar-lo, però la seva dona, vestida de pubilla, amb un rest d’alls al coll, el renya ofesa. Tot gira i es veu de sobte a la portada d’un patufet de Les aventures de Tintin: Tintin al país dels maulets. El títol trontolla i esdevé L’estelada misteriosa. Sent una veu deformada que li diu: Pagaula de Pugdemond.

Es veu vestit de cosmonauta, les botes li pesen, el món és un molinet de vent amb les aspes grogues i vermelles que giren i giren, però ell roman al mateix lloc. Jeu, Tintin s’allunya, Milú li orina al damunt. Obre un ull. qui li pixa la cara és un burro. La bèstia brama i, qui ara té enfront és el gran còmic Toni Alpap duent a terme, una vegada més, la seva inimitable imitació del despòtic rei espanyol, en una inacabable tournée per tots els municipis comandats pel partit. L’histrió interromp, cada pocs segons, el seu extraordinari monòleg per rossegar les medalles que duu penjades al pit, tot comprovant que són d’or pur i no de fireta.

La lluentor del metall sembla retornar-lo a la realitat. Però, el que de veritat el desvetlla és un nou sotrac. Algú l’estira dels peus i, en l’arrossegada, es va dant cops al clatell contra les pedres. Tem que el goril·la hagi tornat a apoderar-se del seu cos martiritzat. Però, quan distingeix millor la silueta, recobra un pèl l’ànim perdut:

– Ploreres, ets tu?

L’altre no respon, capficat com està en paladejar les darreres restes de farinetes que encara guarda entre els queixals.

– A on em portes, Ploreres?

– Calla, capsigrany. No veus que no tens esma. Deixa que m’encarregui, hem d’anar a l’exili, fugint d’aquesta foscor.

– I no n’hi hauria prou amb esperar que es faci de dia?

– Ferma el morrió, tros de pallús, jo sé el que em faig. Baixarem fins la Vall d’Albaida. Bèlgida en espera. Sant Ramon Nonat ens salvarà, com va guarir el poble del còlera.

A la llunyania, entre les cames d’en Porqueres, a Puigdumonde li sembla reconèixer la forma pura i estable de l’Arc de Triomf. Però una pedregada de pets que s’escapoleixen, cofois, del cul flonjo de l’arrossegador el torna a estabornir, endinsant-lo en una nit que mai s’acaba.

Anuncios

Los comentarios están cerrados.

A %d blogueros les gusta esto: