Skip to content

planto chiquito por un gigante

11/11/2017

15080808392659

 

¡Muerte mala!

¡Pecadora!

¡Chiquito de la Calzada

no se toca!

 

¡Pena negra,

me cago en tus muelas!

No hay un rincón en el alma

que no me duela.

 

El torpedo diodenal,

la guarrerida española,

todos los fistros del globo

lloran y lloran.

 

Soy todo yo un hombre húmedo,

piticar sin esperanza,

jamás volverán los caballos

que venían de Bonanza.

 

¡Oh, caidita de Roma!

¡Trinidad desconsolada!

Ya no se oirá ese “jarl”

alegrando tu calzada.

 

Estamos huérfanos de cielo,

entre cicuta y aladre.

¿Te das cuén? Ya nos quedamos

sin la gloria de mi madre.

 

¡Llamen al Doctor Grijando!

¡A la hormiguita que baila!

¡A Piquillo y Condemor!

¡A la familia de Brácula!

 

Chiquito monumental,

gigante por alegrías,

de tu gracia universal

beberemos cada día.

 

Nos has dejado en el habla

tu feliz huella sonora

y ese andar de quien cabalga

con la riñonada corta.

 

¡Muerte mala!

¡Cobarde de la pradera!

¡A Chiquito no se toca,

que no mueren las leyendas!

Anuncios

pobre del cantor

03/11/2017

maxresdefault

Aunque a nadie le importe, porque aquí lo que reina es la inopia, en vísperas de la noche de difuntos nos quedamos sin Daniel Viglietti, que quiso cantar el albor de un hombre nuevo y padeció el rigor abyecto de procaces dictaduras. Laborioso folclorista de verbo incendiario, tierno demoledor de un falso orden asesino, curador y cultivador de las diversas voces del canto americano, Viglietti es ante todo recordado por una locuaz proclama contra el expolio latifundista. Sin embargo, hay en él un agua viva que mana por diversos caños y a mi me gusta ahora recordar su Cruz de luz, punzante evocación del padre Camilo Torres, sacerdote guerrillero colombiano, uno de los primeros teólogos de la liberación. Hubo una vez una Izquierda despierta y armada, solidaria y abierta, valiente y capaz de mirar de frente al enemigo. La derrotaron y hoy un embrollo de rastreros impostores vive de su rédito usurpado. Callar es morir, pero hay quien vive del silencio en su poltrona sindical, parlamentaria y partidista. Cantar es vivir, silbar es volar. Pobre del cantor de nuestros días, que no arriesga su cuerda por no arriesgar su vida y vive de la muerte y del olvido.

shIT

03/11/2017

Killer_Klowns_Outer_Space_Slim_Costume_7

Hasta hace cierto tiempo, el circo, en Catalunya, era una cosa muy seria. En los libros dedicados a los catalanes universales que regalaban las cajas de ahorros a sus clientes, junto a Miró i Casals, resplandecía incólume la figura estirada y ululante de Charlie Rivel.

Tras la muerte del maestro, en pleno apogeo del pujolato, vino a tomar el relevo Tortell Poltrona que, a pesar de su implicación en las causas solidarias de todo el mundo, no ha logrado alcanzar la fama internacional del icono de Cubelles, quien había llegado a codearse con la flor y nata del nacionalsocialismo.

Pero los fenómenos tergiversadores acaecidos a lo largo de los últimos años, que han desembocado en la estrafalaria pamema independentista que venimos soportando desde el pasado mes de septiembre, han convertido en un circo a Catalunya misma, exponiéndola, a diario, en la vitrina del orbe mediático. Un carpa grotesca, casposa y farfullera principiada por la inepta ñoñez de unos despojos políticos que causan mucha risa queriendo dar harta pena.

Hizo bien el bueno de Boadella abandonando el terruño, aquí la figura del bufón se ha fundido de manera indistinguible con la de arribistas, caudillistas y poderosos, provocando mayor hilaridad cuanto más pretenciosa es la solemnidad que pretenden imprimir a sus desarbolados devaneos institucionales y desinstitucionalizados.

Fulletó del mandat popular (8): Al cor de les tenebres

27/10/2017

Cuba

Puigdumonde se sent arrabassat, deixant-se arrossegar per les aigües d’un riu fosc i immens. De tant en tant crida el nom d’en Ploreres, però només rep per resposta unes ràfegues ventoses que li ennuvolen encara més l’enteniment. És incapaç de discernir on acaba la fortor d’excreció i on comença la seva pròpia essència com a líder.

Entre boires pudents, sent lluir la blancor europea de la seva pell al bell mig del cor de les tenebres. Sura sobre la coberta d’una formidable embarcació que remunta el riu contra corrent. Al seu costat viatja el seu admirat Degrelle, gairebé tan bon patriota i periodista com ell mateix, i tan devot i pur com en Ploreres, amb qui comparteix idèntica pulcritud i honestedat com a historiador. Unes passes més enllà, al costat del vell timó del nostramo, fent anar i venir sengles gats de nou cues, els insignes i pigats avantpassats del seu mestre i mentor, Artur Massagran, el pidolaire.

El somriure perfecte de Massagran li il·lumina el camí, riu amunt, com si davant de la proa brillés tot l’or sostret al poble durant trenta-cinc anys. Al pal més alt flamen les barres i l’estel que, rera un tel de boira, sembla esdevenir una creu gammada llampant i virolada.

A la bodega del vaixell s’amuntega la càrrega de morenos que, sota l’esquinç de les fuetades, es consolen tot cantant la vidalita. Mentre es palpa entre les cuixes, confirmant la seva falta d’atributs, somriu en recordar que, quan era un minyó, somiava que era l’amo i senyor d’una fàbrica de conguitos. Que dolça és la pàtria quan te l’ensenyen a estimar des de petitó, cantant l’himne de bon matí, a l’escola, saludant a la romana, amb quatre dits, com a bons fills de Springfield: Catalunya, tot plorant, tornarà a fer molta pena, però nosaltres nem robant i evadint totes les peles. Anem mamant! Anem mamant de la mamella grossa! Anem mamant!

De sobte, s’escolta  un esvalot que s’enlaira des del fons de la bodega. Un moreno s’ha revoltat, estira de ferm la punta del fuet i en Massagran gran cau de morros. Esclata el brogit de la rebel·lió que creix més i més, amenaçant amb prendre el timó del vaixell. Una crisi! Arriba la crisi! Allà, lluny, fa olor de formatge! Puigdumonde es llança a l’aigua, abandonant la nau a la seva sort.

– On anem Ploreres?

-Ja t’ho he dit, capsigrany, a Bèlgida! El rei Leopold ens espera! Fundarem la República Democràtica del Cocomotxo!

Fulletó del mandat popular (7): Corcó del triomf de la nit

26/10/2017

islandmoreau96-a

Anhel prem una i altra vegada el botó d’enviament, però el mòbil, amb un finíssim fil de bateria, queda suspès en el seu operatiu. S’exaspera, gruny, colpeja el mur amb la mà que havia oblidat que està trencada. Xiscla adolorida i ho continua intentant. Però, quan la pantalla s’apaga, llança un crit tan llarg i immens, que a totes les feres que encara romanen al voltant del parc les sacseja una esgarrifança.

Puigdumonde, esvaït per moments, ha intentat incorporar-se i ni tan sols ha reunit les forces suficients per rodar sobre ell mateix. Prova d’arrossegar-se. No es mou ni un centímetre, però queda tan malmès que perd la visió de les coses, va i ve entre els pols oposats i diversos de la seva inconsciència. Es troba als jardinets de la finca familiar. Al bell mig del pati: una font eterna. El seu amic Lluís canta L’estaca per confortar-lo, però la seva dona, vestida de pubilla, amb un rest d’alls al coll, el renya ofesa. Tot gira i es veu de sobte a la portada d’un patufet de Les aventures de Tintin: Tintin al país dels maulets. El títol trontolla i esdevé L’estelada misteriosa. Sent una veu deformada que li diu: Pagaula de Pugdemond.

Es veu vestit de cosmonauta, les botes li pesen, el món és un molinet de vent amb les aspes grogues i vermelles que giren i giren, però ell roman al mateix lloc. Jeu, Tintin s’allunya, Milú li orina al damunt. Obre un ull. qui li pixa la cara és un burro. La bèstia brama i, qui ara té enfront és el gran còmic Toni Alpap duent a terme, una vegada més, la seva inimitable imitació del despòtic rei espanyol, en una inacabable tournée per tots els municipis comandats pel partit. L’histrió interromp, cada pocs segons, el seu extraordinari monòleg per rossegar les medalles que duu penjades al pit, tot comprovant que són d’or pur i no de fireta.

La lluentor del metall sembla retornar-lo a la realitat. Però, el que de veritat el desvetlla és un nou sotrac. Algú l’estira dels peus i, en l’arrossegada, es va dant cops al clatell contra les pedres. Tem que el goril·la hagi tornat a apoderar-se del seu cos martiritzat. Però, quan distingeix millor la silueta, recobra un pèl l’ànim perdut:

– Ploreres, ets tu?

L’altre no respon, capficat com està en paladejar les darreres restes de farinetes que encara guarda entre els queixals.

– A on em portes, Ploreres?

– Calla, capsigrany. No veus que no tens esma. Deixa que m’encarregui, hem d’anar a l’exili, fugint d’aquesta foscor.

– I no n’hi hauria prou amb esperar que es faci de dia?

– Ferma el morrió, tros de pallús, jo sé el que em faig. Baixarem fins la Vall d’Albaida. Bèlgida en espera. Sant Ramon Nonat ens salvarà, com va guarir el poble del còlera.

A la llunyania, entre les cames d’en Porqueres, a Puigdumonde li sembla reconèixer la forma pura i estable de l’Arc de Triomf. Però una pedregada de pets que s’escapoleixen, cofois, del cul flonjo de l’arrossegador el torna a estabornir, endinsant-lo en una nit que mai s’acaba.

Fulletó del mandat popular (6): Cent cinquanta-cinc articulacions

25/10/2017

screenshot-2015-05-21-13-10-29

En cada moviment que executa el primat, sent que s’esquerda una nova part del seu cos. De vegades un os gran, altres cops una peça ínfima, però cada gest, cada salt, li passen factura. Quan la fera es cansa de carregar-lo i el deixa caure sobre el terra de sorra cendrosa, no es pot moure. Sagna pel nas, amb els sotracs s’ha mossegat vàries vegades el llavi i la llengua, té contusions per tot el cos i, encara que no en sigui conscient, té fracturades cent cinquanta-cinc articulacions.

Somriu tot pensant en la patxoca que farà quan somiqui, sanglotant amb un fil de veu, en el transcurs de la propera compareixença davant dels mitjans. El món sencer comprovarà els efectes de la salvatge repressió policial a la qual s’està sotmetent a tots els bons demòcrates de la pàtria.

Menys sort ha tingut Gabi Anhel, “la revoltosa”, dona de ferro del moviment antisistema. Malgrat haver-se llançat de cap escales avall i refregar-se contra tots els homenots amb que s’ha anat ensopegant quan fugia del parlament en flames, no li ha florit cap hematoma i duu la roba perfectament col·locada a lloc.

Ella també ha escoltat la melodia del telèfon mòbil que tremolava al costat del cadàver del veterà excursionista, però ha hagut de romandre amagada, gratant-se les aixelles, fins assegurar-se que el goril·la era ben lluny. Aleshores s’ha precipitat d’una volada sobre l’aparell, l’ha recollit i ha continuat corrent, perquè ha sentit, amb tota claredat, que alguna cosa es movia dins la caseta de la ludoteca. Tot i el rictus seriós, una espurna de felicitat l’enlluerna per dins, sabia que, tard o d’hora, el curset online de guerrilla urbana donaria els seus fruits.

Veu allunyar-se dos elefants més enllà de la porta de sortida, sembla que s’adrecin cap el passeig de Sant Joan. Necessita llum i aquí tot són ombres. Torna a recular, l’única font de llum propera és l’incendi. Mentre camina parc endins, es frega contra l’escorça dels arbres, s’ensutja el rostre, s’arrenca esquinçalls de roba, malmetent el coll de la samarreta fins obrir-ne un mal escot.

Quan es troba davant d’un dels fronts de l’incendi, coberta per la llum ataronjada, tanca el puny dret sobre el dit petit de la mà esquerra i l’estira enrere, fins a trencar-lo. Repeteix l’acció quatre vegades més, cada cop que escolta el cruixit de l’os que es trenca, se li salten les llàgrimes i mulla els pantalons. Ja gairebé havia oblidat el que era un orgasme patriòtic i revolucionari.

Amb la mà esquerra morta, utilitza la dreta per activar la càmera del mòbil i posar-la en mode d’autorretrat i enregistrament de vídeo. Però s’atura en notar la proximitat d’un cànid. És gairebé un cadell que gemega atemorit pel foc. Ella s’apropa, l’acarona. Li acaricia el cap, el llom, el ventre. Li cerca quelcom entre les potes, li rebrega la fava peluda. Quan emergeix erecta, vermella i lluent, es descorda els texans, baixant-se’ls més avall dels genolls i es col·loca l’animal entre les cuixes. El cànid empenta més i més, fins que descarrega. Després, fastiguejada, el fa fora d’una puntada, llançant-lo contra el foc.

Sense acabar de vestir-se, posa en marxa la càmera del telèfon, iniciant l’enregistrament. Fa veure que plora: “Això és Catalunya. Europa. Avui, les catalanes hem assumit pacíficament la comanda popular que exigeix la nostra pobla sobirana Hem declarada la Segona República Popular Catalana. Sis milions de catalanes hem sortit a festejar-la al carrer en pau i concòrdia. En resposta, l’exèrcit d’ocupació enviat per un Estat Espanyol antidemocràtic i feixista ha cremat el nostre parlament, ha torturat dones i joves, ha assassinat ancianes i nenes. Jo he estat segrestada i apallissada per un escamot de soldats masclistes que m’ha trencat, una per una, les cinc dites de la mà esquerra. Mirin-la. Després de magrejar-me, han obligat un dels seus gossos a forçar-me la gènera mentre ells feien burla i reien. Per què tant maldot? Per què? Visca Catalunya lliura i sobirana!”.

Fulletó del mandat popular (5): Les feres ferotges

24/10/2017

nmyMc1jLdduhmEJjz5ehk0FNU65-1024x576

S’albiren uns ditets rera els matolls, un peuet que s’estira i arronsa com si jugués a dar puntadetes. El tigre que ja s’ha menjat la cara i el ventre tou de la nena, li belluga tot el cos cada vegada que arrenca un tros de carn. Un pèl apartades, esperen les hienes.

Fa estona que les bèl·lues arriben fins l’asfalt. Algunes s’aturen, desconfiades, abans de gosar trepitjar-lo, d’altres el prenen a l’assalt sense deturar la carrera, conscients que el foc s’està fent l’amo del parc.

Els afortunats, com aquest imponent felí, s’afarten de carn tendra. Els més dissortats, s’han de conformar amb les ràncies despulles dels vells. Infants i avis foren els primers a caure en iniciar la fugida. Si algú pogués travessar els estendards de fum que s’estenen per damunt dels arbres flamejants, distingiria la presència de desenes d’aus. totes diferents, que acaben de deixar enrere llurs magnífiques gàbies.

Lluny de tot l’enrenou, la dona que els ha alliberat roman extàtica i tranquil·la. Havent fet sortir els estruços, ha descobert un solitari ou blanc oblidat per sa mare poruga damunt la pallissa i s’ha promès a ella mateixa no abandonar-lo fins l’arribada dels equips de salvament. S’ha assegut a la gatzoneta i l’escalfa amb la sana calda del seu cos mentre, en algun racó del zoològic, enormes ofidis es deixen caure, lliscant, al fons humit i acollidor de les clavegueres.

Fora, belluga un nou embalum, esquivant troncs i bardisses, concentrat en no ser detectat pel sistema perceptiu de les feres que encara ronden. Des de lluny, se’l podria confondre amb un senglar de muntanya, però, en arribar a les tanques baixes que circumden el parc infantil, s’alça i denuncia la seva condició bípeda.

Descorre la balda de la portella i torna a tancar-la, fent petits saltirons, de puntetes, fins arribar a la caseta situada uns metres més enllà. És tancada. Sap que alguna cosa l’observa i no perd temps. Pren impuls i es llança contra la porta, que cedeix al seu pes, sense arribar a caure. Es fica dins i mira d’assegurar-la com pot. A fosques, trepitja quelcom que el fa patinar y s’encasta de cara contra una superfície llisa i freda que no triga a identificar com la porta d’una nevera. Malgrat el tall de llum, dins el fred encara és viu. Palpa aquí i allà, agafa un pot de vidre. L’obre, l’olora. Son farinetes per nadons. Però la por li ha fet venir gana. Se l’empassa traient la pasta tova amb els dits, que després xarrupa amb fruïció. Torna a endinsar la mà en el cor del frigorífic i en treu un altre potet.

Dóna gràcies a Déu d’estar encara viu i d’haver sopat. Acostumat a la penombra, ja pot distingir millor tot allò que l’envolta. S’adona que el terra i les prestatgeries són plenes de capses de jocs i joguines. S’ha anat a amagar a la ludoteca del parc. De sobte, li arriba la melodia sintètica d’un móbil. La Santa Espina! Prové de l’exterior.

Arrossega el cul molsut i guaita enfora a través d’un finestró. Veu el cos estirat i immòbil d’un home d’edat amb físic i vestit d’excursionista. Al seu costat, a tocar de la mà, llampega la llum del seu telèfon mòbil. Sospira alleugerit, per fi ha trobat un mitjà per sortir d’aquesta gola de llop freda i obscura.

Poc dura l’alegria. Veu atansar-se una silueta gran i poderosa: el goril·la, que carrega un nyap humà sota l’aixella. La musiqueta l’ha seduït fins arribar a fer-li ensumar les xiruques del cadàver. Afortunadament, l’aparell deixa de sonar i el simi perd l’interès. Però encara no ha girat cua i ell sap que no podrà romandre tancat aquí massa estona més, tot i que té l’esperança que la proximitat de les flames espanti la fera abans d’haver de tornar a trepitjar la terra que comença cobrir-se de cendra. Resa el rosari esprement-se el polze de la mà esquerra, com si el munyís. Plora i remuga.